Sempre hi ha hagut algun element de la política en el moviment olímpic. En particular, això es va fer notori en el moment de l’agreujament de les relacions entre les principals potències mundials: l’URSS i els EUA. Un dels episodis que caracteritzen clarament la influència de les diferències polítiques en l’esport va ser el boicot als Jocs Olímpics, celebrats el 1980 a Moscou.
Els Jocs Olímpics-80 de Moscou van coincidir amb el pic de l’enfrontament entre la Unió Soviètica i els Estats Units en l’anomenada Guerra Freda. El motiu principal del boicot als Jocs sol anomenar-se la introducció d’un contingent limitat de tropes soviètiques a l’Afganistan. Tanmateix, aquesta decisió política de la direcció de l'URSS va ser només una excusa convenient per boicotejar els Jocs Olímpics, que van jugar a les mans dels principals opositors al principal esdeveniment esportiu de l'any a Moscou.
La idea d’un boicot als Jocs a Moscou va néixer en una reunió de líders de l’OTAN a principis de gener de 1980. La protesta va ser iniciada per representants del Regne Unit, els Estats Units i el Canadà. Però fins i tot abans de la decisió d’enviar tropes soviètiques a l’Afganistan a Occident, es va debatre seriosament la qüestió d’un boicot als Jocs Olímpics per protestar contra la persecució dels dissidents a la Unió Soviètica.
En total, els comitès olímpics de Moscou van ser boicotejats per comitès olímpics de més de seixanta països. Entre aquests es van incloure Estats Units, Japó, Alemanya, Canadà, Turquia i Corea del Sud, els atletes dels quals tradicionalment sempre han estat forts i han estat el principal competidor dels atletes soviètics. Alguns atletes de França, Gran Bretanya i Grècia van arribar als Jocs Olímpics de forma individual, mentre que Qatar, Iran i Moçambic no van ser inclosos en cap moment a l'aplicació del Comitè Olímpic.
A les cerimònies en honor a l’obertura i finalització dels Jocs Olímpics, els equips d’alguns països no van passar sota les banderes dels seus poders, sinó sota les banderes del Comitè Olímpic Internacional. Aquests inclouen Austràlia, Andorra, Gran Bretanya, Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos, Itàlia, Portugal, Irlanda, Luxemburg, França, Suïssa, San Marino, Irlanda. Quan es van presentar les medalles olímpiques, els atletes d’aquests països no van sonar himnes nacionals, sinó l’himne olímpic oficial. De tots els països de l’Europa occidental, només els equips de Grècia, Àustria, Finlàndia, Suècia i Malta van actuar sota les seves banderes nacionals.
Malgrat el boicot d’un nombre tan gran d’estats, Moscou va rebre atletes de 81 països del món. Durant les batalles esportives, els participants a l’Olimpíada de Moscou van establir més de 70 rècords olímpics, 36 mundials i 39 europeus. En total, aquests èxits es van sobreposar als resultats de les olimpíades anteriors celebrades a Montreal el 1976.
