El 1968, els Jocs Olímpics d’estiu es van celebrar per primera vegada en la seva història a Mèxic, més precisament, a la capital de l’estat - Ciutat de Mèxic. Abans d’això, només els EUA van acceptar els Jocs Olímpics al continent americà. Aquestes competicions van passar a la història no només pels esports, sinó també pels esdeveniments sociopolítics al voltant dels jocs.
Esportistes de 112 països van participar als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic. El nombre de participants ha augmentat significativament a causa de la declaració d’independència de molts estats africans.
Els Estats Units van ocupar el primer lloc en la classificació de les medalles no oficials. L’equip d’atletes nord-americans tradicionalment ha estat fort. Tant dones com homes van obtenir diverses medalles en córrer i saltar pel seu equip. Els banyistes d’aquest país també van comportar la pena.
La Unió Soviètica es va convertir en la segona, darrere d’unes poques medalles. Els atletes soviètics eren líders en gimnàstica, boxa i halterofília. També els equips de voleibol soviètic masculí i femení van rebre or.
El tercer lloc, per sorpresa d’experts esportius, el va prendre Japó. El desenvolupament econòmic d’aquest estat després de la Segona Guerra Mundial va tenir un efecte positiu en la popularització d’esports. Els japonesos van mostrar el seu èxit a la marató, així com al voleibol, tant els equips femenins com els masculins es van convertir en medallistes de plata.
Els Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic s’han fet coneguts per les seves nombroses protestes. Els moviments juvenils mexicans van iniciar manifestacions al carrer exigint l'enderrocament del govern. Van escollir el període de l’Olimpíada per tal d’atreure la màxima atenció de la comunitat internacional sobre la política de les autoritats mexicanes.
Alguns atletes van participar en esdeveniments polítics individuals. Per exemple, dos atletes negres nord-americans directament als premis van protagonitzar una protesta contra la discriminació contra la població negra dels Estats Units. Això va esdevenir una violació de l’ordre dels jocs, que va acabar amb la desqualificació per a ells ja a casa.
Al mateix temps, la gimnasta txecoslovaca Vera Chaslavska també va parlar contra la Unió Soviètica, en particular, sobre la seva invasió de Txecoslovàquia. Aquesta va resultar ser el final de la seva carrera esportiva.
