Els 16 Jocs Olímpics d’Estiu es van celebrar a Melbourne, Austràlia del 22 de novembre al 8 de desembre de 1956. La ciutat va guanyar el dret a celebrar competicions contra Buenos Aires amb un marge d’un vot. La mateixa organització dels Jocs Olímpics a Austràlia va ser percebuda ambigüament per molts a causa de la llunyania del continent.
A causa de la llunyania d’Austràlia i l’elevat cost dels bitllets, alguns països generalment es van negar a enviar els seus atletes, alguns altres van reduir significativament la delegació. Per acabar, va resultar que, a causa de les regles de la quarantena sobre la importació d’animals, Melbourne no podia acceptar competicions eqüestres, per la qual cosa s’havien de celebrar a Estocolm. Per primera vegada a la història de les Olimpíades, el país que l’ha acollit es va enfrontar a un boicot - Suïssa, Espanya i Països Baixos es van negar a participar als Jocs en protesta contra la supressió de la revolta popular per part de les tropes soviètiques a Hongria. La Xina no va enviar els seus atletes a causa de la participació als Jocs Olímpics de Taiwan. Això va ser encara més sorprenent, ja que Austràlia no tenia res a veure amb aquests esdeveniments.
Malgrat totes les dificultats, encara es van celebrar els Jocs Olímpics d’estiu a Melbourne, van venir-hi 3184 atletes de 67 països. La participació en aquests jocs per a esportistes de l’hemisferi nord va estar associada a dificultats significatives, en particular, a causa de l’inusual calendari dels Jocs i la necessitat d’aclimatació. Malgrat això, els atletes van poder demostrar el màxim nivell d’habilitat i motivació. El primer lloc de la classificació per equips es va endur per part de l’equip de l’URSS, aconseguint 37 medalles d’or, 29 de plata i 32 de bronze. Els olímpics dels Estats Units van prendre la segona línia de la taula del torneig i van rebre 32 premis d'or, 25 de plata i 17 de bronze. El tercer lloc honorífic va ser dels propietaris de l’Olimpíada, aconseguint 13 medalles d’or, 8 d’argent i 14 de bronze.
Un dels més interessants va ser el torneig de futbol, en què l'equip de la Unió Soviètica va aconseguir arribar a les finals i superar a l'equip iugoslau. En aquesta olimpíada, l'equip soviètic va obtenir 6 victòries, va jugar un partit en un empat (després va guanyar a la represa) i no va perdre mai. El més difícil, físic i mental, van ser dos partits amb la selecció indonèsia, que ningú no es va prendre seriosament abans dels Jocs Olímpics. Perfectament preparats físicament, els indonesians en el primer partit no van permetre als atletes soviètics demostrar les seves habilitats, utilitzant una pressió molt poderosa combinada amb una defensa apagada que no va permetre als jugadors soviètics penetrar a l'àrea de penal. El primer partit va acabar en un empat; segons els resultats, els futbolistes de l'URSS van treure les conclusions necessàries, revisant una mica la tàctica. En particular, van començar a batre més des de fora de l'àrea de penal. Com a resultat, es va obtenir una victòria convincent per 4-0 al partit de repetició.
Els atletes soviètics es van mostrar excel·lents a Melbourne. El famós corredor Valery Kutz va guanyar dos or a la vegada a distàncies de 5 i 10 mil metres, establint rècords olímpics. Però el més important, va aconseguir reproduir el seu etern rival anglès Gordon Peary, que es preveia que guanyaria. Els atletes soviètics van guanyar en llançament de xabalina i es va disparar entre dones, en homes a 20 km caminant. Vladimir Safronov es va convertir en el primer campió olímpic soviètic de boxa. En un dels dies dels Jocs Olímpics, l’himne soviètic va sonar a la mateixa sala durant una hora 11 vegades. Els gimnastes de l'URSS van guanyar 11 premis d'or, 6 de plata i 5 de bronze.
El boxejador hongarès Laszlo Papp va guanyar la tercera Olimpíada consecutiva, convertint-se en el primer atleta de la història de la boxa mundial que va triomfar. La segona olimpíada del pentatló modern la va guanyar el suec Lars Hull.
Al tancament dels 16 Jocs Olímpics d’estiu, es van passejar junts atletes de tots els països, que va ser el naixement d’una altra tradició olímpica.
